Del murmuri al crit de Tatlin

El Susurro de Tatlin

Els participants de la primera edició de El Susurro de Tatlin a l’Havana, no oblidarem mai aquest minut de llibertat enfront del micròfon que ens costaria anys d’insult oficial. La proposta de reeditar l’esdeveniment, aquesta vegada a la Plaça de la Revolució, ens va fer recordar eixa nit al centre Wifredo Lam amb l’esperança que aquesta vegada els micròfons estiguessin oberts per a una quantitat major de cubans. Confesso que vaig reflexionar sobre on seria millor posar el podi, col·locar als actors uniformats que regularien el temps d’al·locució dels participants i com quedaria la coloma, voletejant sobre l’espatlla de cada orador.

El 29 de desembre vaig parlar amb Tania Bruguera qui, afònica i esgotada, sentia ja que la gàbia es tancava al voltant d’ella. Semblava que no li permetrien arribar fins a la Plaça i que la policia política reprimiria a tothom que volgués acompanyar-la. Em vaig aventurar a descriure-li tres possibles escenaris als quals s’enfrontaria: (1) que no la deixessin sortir de casa seva o l’arrestessin; (2) que el lloc de l’esdeveniment estigués pres per una sobtada festa popular amb cervesa barata, ball i música ensordidora; (3) que tingués lloc l’esdeveniment però acaparant el temps del micròfon amb consignes oficials. No semblava possible incloure la més desitjable de les opcions: que s’escoltés, enfront de l’estàtua de José Martí, un cor de pluralitat i la tolerància.

Durant la conversa li vaig dir “el performance ya está hecho; la acción artística se ha logrado”, doncs amb aquesta proposta Bruguera hi havia revelat l’entramat de censura, covardia cultural i repressió que immobilitza la vida a Cuba. Molts dels seus amics artistes havien declinat acompanyar-la. Alguns coneguts li havien suggerit cedir a les recomanacions oficials i traslladar El Susurro de Tatlin cap a l’interior d’alguna institució. Els més compromesos li van advertir que hi havia un pla per “abducirla en la Plaza”. La macabra dansa de la intimidació i els arrests va començar des de la matinada.

Membres de Las Damas de Blanco, activistes, periodistes i dissidents van ser detinguts al carrer o sotmesos a arrest domiciliari. Molts mòbils van ser inutilitzats, els missatges de text cancel·lats i l’accés al correu electrònic Nauta restringit. La informació del que ocorria va anar sortint en forma de murmuri. L’equip de 14ymedio va sofrir amb duresa el cop: dos reporters i un col·laborador van ser detinguts i la nostra redacció va estar sota un operatiu policial durant hores. La llista dels empresonats va anar creixent a mesura que les comunicacions tornaven a funcionar i ens telefonavem per tal d’actualitzar-nos.

Malgrat això, el murmuri de Tatlin es va transformar en el crit  de Tatlin. Una veu que s’escolta a través de les línies telefòniques, a Twitter i a les portes de les comissaries, on hi ha persones reclamant passar al costat dels seus familiars detinguts l’últim dia de l’any. Aquesta vegada no hi ha micròfon, ni coloma blanca. Tampoc és un minut de llibertat sinó llargues hores de sofriment i incertesa.

Tania, entre tots els escenaris que vam imaginar, faltava aquest: tu a la presó. Des d’allí, vestida amb l’uniforme de presa, vas fer el més contundent i inoblidable dels teus treballs artístics. La Plaça està avui en cadascun de nosaltres.

Les bossetes de la supervivència

vendedora_jabitas_CYMIMA20140829_0004_13

“Necesito unas gafas de sol”, em va dir Verónica un dia que ens van creuar al carrer. Amb gairebé setanta anys, la senyora va haver d’operar-se de cataractes fa uns mesos i ara ha de “cuidarse los ojos”. Treballa venent bosses de plàstic per als clients del mercat agrícola del carrer Tulipán. La llum del migdia li espatllà la vista, però aquest no és el pitjor dels seus problemes. “Tenemos un mecanismo de alarma para saber cuándo viene la policía, aunque a veces van de paisano y nos pillan desprevenidas”. El mes passat va pagar una multa de 1.500 pesos per dedicar-se a la venda il·lícita de bossetes plàstiques i aquesta setmana va rebre un acta d’advertiment per reincidència.

Llegint textos com el de Randy Alonso sobre la falta de bossetes plàstiques a les tendes recaptadores de divises, algú podria creure que el desviament d’aquest recurs beneficia uns comerciants sense escrúpols. No obstant això, quan algú coneix Verónica s’adona que el seu negoci té més de misèria que de lucre. Després de quatre dècades de treball com a auxiliar de neteja en una escola, aquesta anciana rep una pensió que no supera els deu dòlars mensuals. Sense la revenda d’aquestes bossetes, hauria de dedicar-se a la mendicitat. “Primero muerta que pedir dinero por las calles”-assegura. Ella no és culpable, sinó víctima d’un ordre socioeconòmic que l’ha portat a la il·legalitat per tal de sobreviure.

Emportar-se la compra entre les mans a causa de la falta de bosses, lògicament, molesta els clients. Però comprovar que un dels grans portaveus del règim desconeix els drames humans que duen al desviament de les bosses de plàstic, irrita molt més. No es tracta de delinqüents que es dediquen a enriquir-se amb el desfalc. Són ciutadans, la indigència econòmica dels quals els obliga a revendre qualsevol recurs que arribi a les seves mans. Verónica està ara mateix a les portes d’alguna tenda, portant les velles ulleres de sol que algú li regalà, murmurant “tengo jabitas(1), a un peso cada una”.

(1) Bossa, habitualment petita i plàstica, utilitzada per fer la compra.

És gratuïta l’educació a Cuba?

Estudiantes-primaria_CYMIMA20140912_0002_16

Seguits pels seus pares, els nens van entrar a l’aula quan va sonar la campana. El primer dia de classes l’alegria es dispara. Cauen algunes llàgrimes. Això li passà a Carla, que acaba de ser escolaritzada a El Cerro. La nena ha tingut sort: li va tocar una mestra amb un grapat d’anys d’experiència a l’ensenyament primari. “Quina sort!”, van pensar els seus familiars abans que la mare d’un company els advertís: cuidado con la profe, que le exige a cada estudiante un trozo del almuerzo que trae de casa”.

La tarda d’aquell 1 de setembre es va celebrar la primera reunió amb els pares. Després de les presentacions i les paraules de benvinguda, la mestra va enumerar tot allò que feia falta a l’aula. “Hay que recoger dinero para un ventilador”, va dir obertament. Carla havia patit la calor pel matí, així que la seva mare donà els 3 CUC que li corresponien perquè la seva filla estudiés a un ambient adequat. “También necesitamos comprar una escoba y una fregona para la limpieza, bombillas para las lámparas y un contenedor de basura”, va recalcar l’auxiliar pedagògica.

A la llista es va afegir un desinfectant per a l’excusat “porque no hay quien entre…”, assegurà la pròpia educadora. La xifra de despeses va començar a créixer i va caldre afegir també un cadenat perquè “si no, se roban las cosas cuando no hay nadie en la escuela”. Per pintar la pissarra, un pare va oferir una mica de pintura verda, mentre que un altre es va comprometre a arreglar les frontisses de la porta, caiguda d’un costat. ” Les recomiendo que le compren la libreta a los niños por la calle (al mercat negre), porque las hojas de las que vinieron este año son una telita de cebolla y se rompen de solo borrar “, va afegir la mestra.

Quan acabà la reunió, la família de Carla comptabilitzava uns 250 pesos cubans en despeses per tal de garantir mínimament l’educació de la nena, la meitat del salari mensual del pare, que treballa com a enginyer químic. Llavors la directora de l’escola va fer la seva entrada i va anunciar “si alguien conoce un carpintero y quiere contratarlo para que le arregle la mesa a su hijo, puede hacerlo”.

Tranquil•litat als carrers

Calles sin protestas

Una amiga m’envia les fotos d’una manifestació als carrers de Viena en solidaritat amb els palestins. M’arriben també –des d’altres parts del planeta– imatges amb cartells de solidaritat o rebuig a alguna de les parts implicades al conflicte de Gaza. Molta gent decideix manifestar-se, sigui amb un tuit, una vestimenta, un crit o una protesta pública. No obstant això, a Cuba només la premsa i les institucions oficials poden pronunciar-se en titulars i declaracions. En 14 dies de l’últim i cruent enfrontament entre Israel i Hamás, cap demostració espontània sobre aquest tema ha tingut lloc als nostres espais públics.

La llibertat es pot simular, substituir per falses xifres de benestar i justícia social, però sempre hi ha alguna cosa que descobreix el pastís. El fet que no tinguin lloc al nostre territori protestes públiques sobre temes nacionals i internacionals, evidencia la falta de drets i d’autonomia social que patim. Aquest problema va impedir a organitzacions de la comunitat LGBT protestar per l’arribada a Cuba de Vladimir Putin, considerat un dels presidents més homòfobs del planeta. Tampoc avui, durant l’arribada de Xi Jinping, ningú ha estat a l’aeroport reclamant la llibertat dels dissidents xinesos o exigint major interès del seu govern pel medi ambient.

La llibertat es pot simular, però en un minut queda en evidència la seva immensa absència. Així doncs, alguns dels meus amics –un d’ells té preparat el seu kufiya, un altre porta un estel de David dibuixat al braç–, no podran manifestar-se als carrers cubans mostrant la seva indignació. A ningú no ens està permès denunciar els morts, la sang i el dolor per iniciativa pròpia. No veurem fotos de l’Havana amb les seves avingudes plenes de gent indignada pels successos de Gaza.

Carlitos

Carlitos

Sempre ho recordo així, recolzat a la taula, amb la mirada buida. Acabava de fer vint anys però el seu llenguatge corporal transmetia el desinterès d’algú que havia viscut massa. Carlitos va acabar emigrant –com han fet molts altres. Suposo que en la seva nova vida té poc de temps per deixar passar les hores reclinat, avorrit. No obstant això, eixa imatge física de l’apatia i de la falta de projectes personals la segueixo veient per tot arreu. És com si el cos parlés dient allò que les boques callen amb freqüència.

Quan es faci el glossari del llenguatge corporal cubà, caldrà incloure aquesta postura. La imatge de la derrota que, com Carlitos, transmeten molts joves i no tan joves d’aquest país. Els costa moure les mans, mostren lentitud a les parpelles, somnolència permanent i una certa relaxació als llavis. Les paraules s’articulen amb deixadesa, si no queden tallades en simples monosíl·labs. El rellotge avança però no importa, la vida passa però tampoc importa molt, el país se’ns escorre entre els dits però això importa a menys gent encara.

Mentre els herois nacionals s’alcen altius en els seus pedestals de marbre, la realitat ens troba doblegats, cansats i tirats sobre el primer moble del camí. Potser sigui la rebel·lia de la indolència? El crit sord del desinterès? No sé, però per tot arreu es veuen aquestes postures derivades de la falta de projectes personals i nacionals.

Una entrevista de treball

entrevista de treball

Després de trenta anys de dedicació, Eugenia va perdre el seu lloc de treball en una oficina del Ministeri de Transport. Va quedar “disponible”1, segons van dir els seus superiors abans d’oferir-li una plaça com a paleta. Reticent a treballar amb maons i ciment, ha optat pel mercat laboral privat, a veure què troba. Les seves possibilitats són poques. No parla altres idiomes, mai ha tocat un ordinador i no té ” la buena presencia” de la joventut.

Una amiga la va inscriure en un lloc digital per buscar ocupació. La primera oferta de treball consistia en la neteja d’una casa en lloguer per a estrangers. “Aquí no aceptamos gente con prótesis dental”, li van dir en l’entrevista. La propietària volia “una mujer limpia, que hable poco, no fume y se vea fuerte”. Van contractar a una altra persona i Eugenia va decidir invertir en el seu físic.

Va aconseguir tenyir-se els cabells, es va comprar unes sabates noves i va recórrer diverses cafeteries i restaurants de Centro Habana. Amb més de cinquanta anys, en gairebé tots els llocs li van dir la mateixa frase “ya tenemos gente en la cocina y para el servicio no nos sirves”. Eugenia va notar que el servei als negocis d’iniciativa privada recentment autoritzats pel govern cubà gairebé sempre està a càrrec de dones joves, primes i de pit prominent.

“Usted es de La Habana, ¿verdad?” li van preguntar en un lloc on contractaven persones per rentar i planxar roba. Eugenia va néixer en Holguín, en l’altra punta del país, però ha viscut gairebé tota la seva vida a la capital cubana. Tanmateix, això no li va servir de res. “Queremos habaneros, para que después no haya problemas con parientes que vengan y quieran metérsenos en la casa”.

Una veïna li va avisar d’una altra possibilitat, cuidant un ancià. Es tractava d’un militar retirat que gairebé no es podia aixecar de la cadira de rodes. “Delante de él no se puede decir nada malo de la Revolución”, li van advertir els fills d’aquell senyor al que calia donar-li el menjar, canviar-li la roba i llegir-li el periòdic oficial Granma. En qualsevol cas, Eugenia tampoc va aconseguir el treball.

Va aconseguir cuidar un nen durant uns dies. Només va ser una setmana perquè “si no puedes cantar y no conoces algunos juegos infantiles, mi hijo se aburre”, li va dir la mare. Eugenia només sap emplenar formularis, posar encunys i moure el cap afirmativament durant les llargues reunions de la seva antiga empresa. No pot competir al mercat laboral actual.

Ahir li van avisar d’un treball rentant plats en una “paladar”2. “No puede salir de la cocina durante el horario de trabajo”, li va aclarir el cuiner. “Es mejor que los clientes no la vean”, li va explicar abans de confirmar-li que, de moment, estava “a prueba”.

1. Eufemisme amb el qual el règim es refereix a les persones desocupades.

2. Nom amb el qual es coneixen popularment els petits negocis de restauració privada a Cuba

El drone de Miguel

Miguel té un drone amb una càmera incorporada. Ningú sap com el va introduir al país, amb tantes restriccions i paranoia governamental. És petit, sembla una joguina infantil. En els seus moments d’oci, aquest ciutadà de quaranta anys es dedica a explorar els patis i les teulades de les cases properes amb la seva nova joguina. És tan petit que gairebé no es nota quan sobrevola el barri, mentre transmet imatges que el seu orgullós propietari visualitza a casa seva.

De moment és només un joc, però el dia que les autoritats descobreixin l’entreteniment de Miguel pot ser el vegem a la TV, acusat de ser “agente de la CIA”. El seu oncle va ser detingut al carrer durant els anys setanta per portar una gravadora que pertanyia al periòdic oficialista on treballava. Va passar llargues hores en una comissaria, fins que el director de la publicació en persona va intercedir per ell. El temps ha volat i ara els objectes que fan por al govern són uns altres, però les represàlies sovint són les mateixes.

En qualsevol cas, Miguel ja ha vist algunes coses curioses. Ha descobert la piscina que s’amaga darrere de l’alta tanca del seu veí coronel, l’antena parabòlica que té un ex-ministre en la teulada de la seva residència i la carn que desborda del plat del rottweiler del pintor que viu al final del carrer. Amb la visió nocturna de la seva joguina, ha observat l’home que es submergeix cada matinada en el contenidor, sortint després amb els seus “tresors” sota el braç; el guàrdia de seguretat que es dedica a robar en el magatzem on treballa. Una vegada fins i tot va captar al president del Comité de Defensa de la Revolución (CDR), mentre traficava amb alcohol procedent d’un hospital proper.

Miguel està mirant Cuba des de l’aire, a través dels ulls del seu drone. El que està veient és un país partit en trossos que no encaixen.